30 de desembre

Que ràpid passa el temps, fa a penes 4 mesos estava increïblement feliç i mira'm ara, sola, assentada en el sofà del saló, tapada fins a les celles i veient la tele tenda, que decepcionant resulta tot açò supose, o potser no.

La veritat és que fa temps que intente no pensar en res, no donar-li voltes als cent mil records que passen per la meua ment, ni que fóra a canviar algo que els recordara una vegada i una altra fins a idealitzar-los.

Per l'amor de déu! No tornarà, ja estem a finals de desembre, el fred s'ha apoderat de quasi tot, inclós del meu cor. És impossible que diga que li estime, perquè ni allò era amor, ni el que ara sent tampoc, diguem que podríem cridar-lo costum, pura costum. El costum de necessitar un abraç, el costum de sentir cançons una vegada i una altra que puguen recordar-me a ell, o el simple fet de necessitar a algú al costat, a tot el món li agrada sentir-se volgut no?

 Excepte a eixes persones que els agrada estar assoles i rodejades de gats per tots els costats.

Jo no sóc així, mai m'han agradat els gats la veritat, són tan rars i desafiadors.

Siguem realistes açò ja no és vida, he d'admetre-ho, no li necessite tant com pensava, no li necessite ni a ell ni a ningú per a continuar vivint, sóc fort no?

Clar que si, sóc fort per a seguir  i suportar el que siga, Per què d'això es tracta, no? De seguir com siga, superar cada obstacle per molt gran que siga, si, sens dubte sóc una persona molt forta. Potser quede amb eixe xic tan mono de la cafeteria Niwtons, o cride el meu vell amic Lucas per a fer una volta, qualsevol cosa abans de continuar veient la tele tenda, total ja tinc tots els articles que venen.

Em meresc passar-m'ho bé, m'ho meresc.